Una nota: encara aprenc català, així que sisplau, perdoneu-me si trobeu errors aquí 😇
El Pla de Busa és genial, van dir. I aquí hi ha llocs històrics, van dir. Una presó, per exemple, en un precipici. I ni tan sols van mentir. Només van ometre alguns detalls aparentment irrellevants sobre la ruta. Vaig prendre algunes micro decisions més i va resultar com va resultar. Bé, però un per un.
Detall 1: la vista del carrer
Era un diumenge assolellat i vaig tenir la temptació de malgastar-lo a casa substituint el seient de la bici per una cadira d’oficina. Tanmateix, el dia abans, de tornada en tren des de la Gran Ciutat de Barcelona, vaig veure que els Pirineus estaven increible clars! Aquest record va ser decisiu per com va anar aquest dia. Vaig convocar un reunió mental, vaig votar i l’opció d’anar amb bici va guanyar lleugerament. Així que vaig mirar el mapa. Volia entrar al Pla de Busa, que ja havia vist des de lluny amb els meus propis ulls fa uns mesos. Semblava que podia agafar una carretera per anar-hi i l’altra per tornar.
Malauradament, aquestes dues rutes no estan presents a Google Street View. Probablement tenia altres opcions per comprovar la superfície d’aquelles carreteres, però vaig pensar que una hora més a Internet pot fer que seré massa tard per sortir. Així que vaig tancar l’ordinador i, en 30 minuts, estava en camí!
Detall 2: les sabates per caminar
Vaig anar amb cotxe fins al lloc que hi havia al final de la baixada, que anava a utilitzar per tornar de la muntanya. Vaig aparcar a la vora del poble, vaig agafar la meva bicicleta, em vaig canviar les sabates, vaig comprovar si tenia el que necessitava. Per un moment vaig dubtar a agafar les sabates de caminar, però finalment vaig decidir que la motxilla s’ompliria com un globus, i que més de 1000 metres de desnivell m’esperaven, així que vaig decidir deixar-les al cotxe.
Els primers quilòmetres vaig fer una pujada moderada per la carretera principal en direcció a Solsona i després vaig girar cap a la Pantà de Sant Ponç. Tot allà era tan bonic! L’entrada pel bosc, el sol, el cel impecable blau, i l’aigua clara. Vaig tenir la temptació de quedar-me més temps al costat del llac, però només vaig fer alguns dels seixanta quilòmetres previstos per aquest dia, així que vaig continuar. Uns 200 metres.
El llac de la presa semblava tan atractiu que vaig fer una foto més, després una altra i una tercera… No va ser fàcil, però finalment, vaig aconseguir alliberar-me de l’encant de l’aigua blava.
La següent etapa va conduir per un camí estret fins als turons, molt més baixos que les muntanyes que m’esperaven després. Des d’allà, hi havia una bonica vista de les serralades dels Prepirineus, inclosa la Serra do Busa. Podria endevinar cap a on em portaria el camí aquest dia. Encara que ara em penedeixo una mica, no m’he parat a fer una foto. La baixada dels turons va ser tan bonica…
Uns minuts més tard, em trobava al peu de la calçada, al senyal “Busa 15”. “15 km de pujada, això és molt, però tinc temps”, vaig pensar.
Detall 3: la pujada és lenta
Els quilòmetres van passar lentament. Insuportablement lentament. El primer 3-4 encara era acceptable, però després van començar a aparèixer algunes parets desagradables. No llargues, però després d’una, no hi va haver temps per recuperar-se, només un gir i un altre tram brutal. Vaig pensar que pujaria al cim a aquest ritme en molt més d’una hora. Bé… és el que és.
Quilòmetre rere quilòmetre vaig anar pujant fins a una baixada inesperada. Fins i tot em vaig aturar a consultar al mapa, si és realment una bona ruta? Malauradament, va ser una bona carretera. Malauradament, perquè significava que tota l’altitud que acabo de perdre, hauré de guanyar un altre cop.
La següent part va resultar ser realment brutal. Vaig aconseguir pujar dues parets aixecant-me del seient, però la tercera em va vèncer. Vaig haver de caminar. Després, per sort, la pujada es va calmar una mica i les vistes van començar a desplegar-se, i no qualsevol! Sabia que estava a prop del Pla de Busa.
El quilòmetre següent va ser gairebé suau. Però només per arribar al tram tan costerut que si el camí estigués cobert amb un típic “antic asfalt d’estil polonès”, tot formaria un bassal al fons.
Al final, cap a les sis de la tarda, vaig arribal a peu a Pla de Busa, feliç que ningú no hagués presenciat la meva derrota. I va caure amb alegria i esgotament.
Detall 4: la posta de sol significa que el dia s’acaba
No vaig anar a llocs històrics i cases de Busa. Per arribar-hi, calia fer una forta baixada i després tornar pel mateix camí. Va ser més enllà de les meves capacitats aquell dia. En canvi, vaig fer fotos.
Passejar per l’herba ben mossegada (per les vaques), banyada per l’or de la posta de sol, era tan agradable! Unes quantes fotos aquí, unes quantes més allà…
Preciós arbre amb fulles vermells i ataronjats: un clic. Un altre, il·luminat per darrere, com en un quadre sagrat: un clic. Després hi ha els pins, com en la pintura de Xixkin: un clic. Després un moment per berenar i… i potser hi ha alguna cosa interessant allà dalt, darrere dels arbres?
Si aquí està! Una possibilitat de passar pròxima hora mirant amb la boca oberta la panoràmica que tinc davant meu. Bé, no vaig tenir una hora perquè el sol cada cop baixava.
Temps de pagament
Primer, vaig baixar per aquesta paret ridículament escarpada des del coll fins a una intersecció propera. Cap a la dreta? Vaig venir d’allà. A l’esquerra? Allà està en el desconegut, però l’asfalt és tan llisa com la pell d’un nadó, així que vaig girar a l’esquerra. Va ser una baixada molt forta. Al cap d’un quilòmetre, l’asfalt s’ha acabat com el tall de ganivet. El sol es va posar.
Tots els petits detalls s’ajuntaven, i aquí estava jo, parat al final de l’asfalt, mirant el camí de grava, baixant molt fort cap a un bosc dens i fosc, cada minut més fosc. Jo, amb les sabates de bici carretera, a 22 km en línia recta des de sabates esportives còmodes. I amb ulleres de sol posat. Si de sobte el sol travessés la Terra, em servirien bé. La moral de l’equip va baixar dràsticament.
La foscor sempre arriba
El bosc… No es poden veure les llums dels assentaments humans. De vegades pots escoltar cencerros, des de la distància, en la foscor cada cop més espessa. He anat mai amb bicicleta a la nit? Clar que si! Vaig anar tota la nit. Que tinc llums, aigua, alguna cosa per menjar, roba més abrigada? Gairebé. Només els pantalons curts no s’allargaran màgicament.
Segueixo caminant avall i avall. Només pujo a la bicicleta quan el camí és menys costerut i sense grans roques. Com més baixo, fa més fred i fosc. La foscor s’enfila als meus pensaments com un verí. Sembla estar xiuxiuejant-me a l’orella les paraules que em fan venir ganes d’estirar-me i esperar el final inevitable.
Alguna vegada has somiat un somni en què has de córrer, però els teus moviments són lents, com en quitrà? Que t’estàs movent com a càmera lenta i que l’amenaça de la qual fuges s’acosta cada cop més? Llavors et despertes espantat? Aquest bosc estava ple d’aquest quitrà. Com si no volgués que sortís. I era impossible despertar perquè no era un somni.
Cap a casa
I tanmateix el bosc es va acabar i l’asfalt va tornar a la carretera. Els darrers 20 quilòmetres de la ruta transcorren al llarg del riu d’on s’ha colat el fred esgarrifós. El calfred era alhora refrescant i embolicant els pensaments enverinats.
Quan vaig arribar al cotxe, vaig empaquetar les meves coses, després vaig entrar i sortir quatre vegades per assegurar-me, per estar segur, que tot estava definitivament, sens dubte, dins. En particular, si queda alguna cosa al bosc. I després vaig encendre la ràdio.
Era diumenge i eren les nou del vespre. I des de la ràdio, des de fa quants anys no ho sé, va sortir:
Al llarg de ruta de la costa, pel promontori Els primers llums de la brillantor hivernal. Et serviré una copa, estimada. I aixecar-ho dir Cheerio. — Jethro Tull, Cheerio La traducció al castellà és d'aquí: https://lyricsaround.com/es/jethro_tull/cheerio/. Converció al català: jo i google.
Amb els sons de l’emissió de Piotr Kaczkowski, vaig aconseguir arribar a casa i deixar la foscor enrere. Encara que… puc estar segur que no queda cap molla en algun lloc?
Gràcies
