Una nota: encara aprenc català, així que sisplau, perdoneu-me si trobeu errors aquí 😇
Anar amb bicicleta em proporciona temps per reflexionar sempre que no estigui ocupat a escopir els pulmons o fingir que no em fa mal res. El diumenge passat no va ser diferent – tenia una dotzena de ‘pensaments profunds’. Un d’ells em va fer seure aquí al teclat i escriure algunes paraules. De sobte em vaig adonar que potser hauria d’estar agraït dels tres anys durant els quals he atravessat les carreteres de l’Anoia. Que hauria d’estar agraït perquè em van permetre gaudir dels bells llocs que travessen. I que ara és només una nova etapa, temps per al Bages, per les seves carreteres, camins o tot terreny fins i tot. I finalment que, en lloc de mirar enrere, hauria de mirar endavant i descobrir què s’amaga darrere del proper revolt del camí.
Un pensament excel·lent, oi? Després d’aquests pensaments, per uns instants va ser més fàcil de pujar. O potser això era un tram una mica menys costerut de la carretera? Mai ho sabré.
Petit pla per a un petit viatge
Aquell diumenge havia de treballar una mica. El treball, com ja sabeu, és una cosa noble que no només us proporciona ingressos, sinó que a vegades us protegeix de caure en la foscor. Bé, tret de quan agafes els torns de nit, llavors és més complicat. Tampoc no és una sorpresa que, de vegades, quan comences a treballar amb una forta voluntat de mantenir la concentració, les temptacions apareguin de sobte. Podria ser … no sé … alguna cosa així com: “per què no agafar una bicicleta i fer una volta”? Vaig poder superar aquesta temptació! Potser durant un quart. Després vaig mirar el mapa.
Aquest any no ho he passat molt. Bé, francament, des del 2013 que no feia tant poc. Per això, no vaig buscar cap lloc a centenars de quilòmetres de distància, sinó alguna cosa molt més pròxima. El parc natural Sant Llorenç del Munt i l’Obac em va crida l’atenció.
Finalment, la ruta tenia 800 m d’elevació i una distància de 55 km. Per a les condicions locals, relativament poc. Esperava algunes atraccions? Bé, potser un antic pont sobre el riu Llobregat a la ciutat de Navarcles. I ja està.
Que meravellosament m’he equivocat!
La nena amb globus
Probablement tothom la coneix. Té 19 anys i té un cor preciós. Qui no somia amb conèixer-la en el seu camí? Vaig tenir sort aquell dia. La vaig veure en un carreró fosc i descuidat, que es diu injustament Carrer de Montserrat. Quan vaig entrar del sol al passatge estret, envoltat de naus industrials, no esperava veure-hi cap bellesa. Però ella va ser allà. La vaig veure milers de vegades a Internet abans. Es manifesta a les parets de tot el món com si fos una santa. I potser ella ho és? De totes maneres, la vaig conèixer aquell dia i, de seguida, el carreró semblava ser més brillant. Em va passar pel cap, que això podria ser només la primera de moltes sorpreses que m’esperen a les carreteres del Bages?
El riu, que no hi era
El contacte amb una bellesa inesperada em va donar ales per un moment, que va ser benvingut, perquè els quilòmetres següents vaig passar a la pujada. Va ser durant aquesta pujada que vaig tenir una reflexió més sobre la vida, l’univers i tota la resta. A dalt he trobat el petit però preciós poble de Rocafort. Es diu que té més de 1100 anys, i avui moltes de les cases aquí són residències de cap de setmana o de vacances. També, hi ha una església històrica, i tot està tan ordenat i en tant bones condicions, que necessitava trobar alguna esgarrapada en aquesta imatge! I bé, l’he trobat: el rellotge de sol indica l’hora malament 😉
Des de Rocafort, la carretera baixava a la vall del riu Mura. Tot i que vaig planificar el recorregut de la ruta, no vaig investigar els llocs del meu camí. Això de vegades fa que em perdi alguna cosa important, un lloc que cal veure. No estar preparat també té els seus avantatges: és molt més fàcil quedar-se sorprès o fins i tot encantat.
Un dels segons casos va ser quan vaig baixar al riu. Excepte: no hi havia cap riu. El llit del riu, sí, però el riu mateix, no. Però quina mena de llit! No era pedregós, com normalment. Més semblant a la magnífica Mumlava, propera a Harrachov (República Txeca), però diferent.
La vall i tots els voltants estan fets de roques de conglomerat que s’erosionen formant formes rodones i suaus, com aquí, on el riu ha tallat canals i conques. Les restes de l’aigua han sobreviscut aquí i allà, tot i que la corrent es va aturar. Fa massa temps que les pluges alimenten el riu.
Com que no m’esperava aquestes atraccions, no portava calçat per caminar, com va ser el cas d’alguns viatges anteriors. Com a resultat, vaig haver de trepitjar les roques amb molta cura ja que anava amb les sabates de bici carretera. Però va valdre la pena! Com probablement podeu endevinar, he afegit aquest lloc a la meva llista per tornar-lo a visitar quan el riu flueixi.
Què fa que Mura sigui tan famosa?
El camí va continuar vora el riu fins arribar al poble de Mura. El que de seguida crida l’atenció, a part de les cases i les jardins ben cuidades, a les quals ja m’havia acostumat una mica aquell dia, són els aparcaments. Aposto que la zona d’aparcaments aquí és més gran que la de cases i jardins!
Tan bon punt s’entra a la part principal del assentament, la pendent de la carretera augmenta de manera espectacular i fa moltes serpentines per tot el poble. Així que tens temps per fer una ullada. Als aparcaments, sobretot. Això sí, també em vaig preguntar per què venien tots aquí ja que el poble va haver de preparar tantes places d’aparcament? Vaig trobar la resposta quan vaig tornar a casa: les coves. Així que ara tinc un lloc més a la meva llista per tornar a visitar. Aquesta vegada sense bicicleta.
Per sobre de Mura, el camí continua pujant, però ja no és costerut. Hi ha, però, unes vistes precioses cap a les muntanyes de Sant Llorenç del Munt. Formes arrodonides, els efectes de l’erosió que vaig poder veure a la llera del riu també són visibles als cims més alts de la regió.
La baixada i un altre cor
Aviat vaig arribar al punt més allunyat de casa i era hora de tornar. La major part del tram següent va ser de baixada però a l’estil català. Vull dir, interromput per pujades fortes, perquè no t’aborreixis.
Al peu de la baixada, vaig arribar al poble de Navarcles. El pont que havia vist al planificar la ruta es troba aquí. Malauradament, va resultar que no es podia fer una bona imatge sense desviar-se de la carretera. Així que no vaig fer cap foto.
La següent ciutat de la ruta va ser Sant Fruitós de Bages. Aquí m’esperava una altra sorpresa preciosa! Volent evitar carreteres molt transitades, vaig anar pels carrerons fins a un pont estret per continuar per el camí local entre els camps. I en un d’aquells carrerons vaig tornar a trobar algú. La primera sorpresa d’aquell dia va ser una noia amb cor. I l’última? Un nen assegut sota un arbre, a prop de la porta de l’antiga llar d’infants.
Navegant per Internet, vaig trobar informació de l’immoble que va ser construït el 1890 pels amos de l’antiga tèxtil, la família Bertrand i Serra, que el van donar a les monges del Sagrat Cor. La idea era, que les religioses cuidessin els fills de les treballadores de la fàbrica.
Més tard, la llar d’infants va passar a ser oberta a tots els nens del poble. El 2012, després d’estar prop d’una dècada en desús, l’edifici va ser reformat i convertit en escola de música. Finalment, l’Ajuntament va fer oficial la seva voluntat d’adquirir l’edifici i convertir-lo així en un equipament polivalent de propietat municipal.
Però, on es troba el cor doncs? Aquest lloc es diu “Llar d’infants del Sagrat Cor de Jesús“.
Cap a casa
I així la història fa una volta, marcat amb un cor, de manera inesperada. Només queda el final: la carretera entre els camps fins al lloc de pícnic als afores de Manresa. El Parc de l’Agulla és el lloc del qual parlo. Es va establir l’any 1977 al voltant d’un llac artificial construït uns quants anys abans. Avui és un lloc de descans i llar de moltes espècies de plantes i animals. Alhora, si cal, l’aigua acumulada aquí assegura el subministrament als dipòsits de la ciutat durant sis o set dies.
És difícil no mirar enrere. Tinc molts records relacionats amb les carreteres de l’Anoia i encara més associacions. Però com es va dir, només hi pot haver una direcció: endavant. I els revolts, tot i que de vegades son perillosos, ens poden portar a sorpreses, amagat darrere (o entre milions d’hiverns).
Gràcies.
